Els moments inefables de l’ofici de narrador es multipliquen a mesura que s’hi penetra. I penetrar-hi practicant, narrar com es narra, condueix a dubtar que es pugui aprendre el fet de narrar. Aleshores, amb el dubte, arriba la certesa que, com segurament en tot, en narrativa hi ha un nombre finit d’elements comuns, objectivables; i d’altres, molts, potser no finits, de particulars, d’inefables. Ambdós necessaris, conjuntament suficients. Els elements comuns permeten la construcció de la carcassa que sostindrà, i on s’adaptarà, el text: inefable d’inefables. Els primers s’han intentat explicar aquí; dels darrers, se’n destaquen els més llampants de cada tema.

L’objectiu darrer del llibre és confessar algunes dèries personals recurrents sobre l’aprenentatge de l’escriptura, en general, i de la narrativa, en particular: una primera poètica, amb la gosadia de pretendre il·lusionar altres viatges particulars i inacabables cap a la prosa de ficció, una disciplina artística i prou.